Primera part: Suite de huit

Fum de prosa nocturna
T’acostes a mi amb la fal·lera quotidiana de fer-me feliç. Raspalle el passat intentant retrobar els caus de plenitud que ens pertanyen. N’hi ha tants que m’indigna encara més aquesta collita perduda d’ara. I em trobe ací, fumant a la tunisiana el que no he pogut viure, bevent aigua per compensar l’aspror del fum tebi i flairós.

T’acostes a mi amb ulls de cadell espantat pel fuet de l’amo. Has rebut la llatigada egocèntrica de la sinceritat. Has fugit brodant llastimosament i rabiosa. Si has pogut, has mossegat les mans de qui estimes. Tots dos, amb la cua entre les cames, ens hem avorrit amb recança i hem maleït el temps malbaratat entre cotons...

T’acostes a mi, però som una mata d’alfàbega que ha espremut l’aroma durant massa primaveres. Ens espera la ressecor, el pansiment enmig de l’hort, arraconats del verd eufòric que ens ha narcotitzat de sol a sol. Vaticine la terra eixuta i els brots tristos i moribunds. Puc preveure la sequera, de terrossos, de rostoll estiuenc i mediocre. Qui sap si hi ha l’esperança de la remoguda, del rebrot, entremig de figueres d’arrel invasora.

T’acostes a mi. Sempre et mente. Sempre hi ets. Em demane per què. Una darrera exhalació de fum tebi m’estova les neurones. Sempre he sofrit nits paorosament obscures, intenses. Però ara el dia és clar, l’estiu ho presideix tot. La terra s’asseca i la mar s’empetrolieja de cremes olioses. Torne a inspirar Tunísia i et recorde. Ets ací mateix, però t’enyore.

T’acostes a mi i la distància s’infinita.