Maria Picó, la de la Fenassosa

Darrerament recorde molt ma agüela. Enyore la meua àvia, la iaia de Banyeres. Ella em duu als llocs remots de la meua infantesa, a les cabres i als corders, a les gallinetes, a la matança del porc, a la sentor de fem, al cossi on bevia la mula… La xicoteta connexió que em resta amb la natura, la guarde per ella. El sentiment de pertànyer a un poble, a una manera de veure i de sentir les coses que ens envolten, la conserve per ella. A voltes pense que he perdut una part d’aquesta lligassa, que m’he començat a deslligar d’allò que em subjectava amb fil de pita a “lo meu”. Ni l’evocació del meu avi em duu els mateixos records. Sempre ha estat com una peça secundària, com l’envoltori necessari o el sucre superficial; no prescindible, però aleatori.

Ara mateix només enyore ma agüela. O, almenys, això crec. Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell... Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson. Però no és el cas.

Ara recorde una iaia amable que m’estimava i ens rebia amablement els dissabtes de vesprada, que ens oferia sidra, pa d’ahir i cuixot per berenar, ben curat, negre, tallat amb ganivets sense tall, casolà, obscur... Com aquella casa, aquelles rajoles pintades de roig, partides i polsoses, com d’un altre temps. Aquell corral misteriós, amb el Patràs que m’estimulava la imaginació de xicotet, el gos de mon tio, un braco mig blanc mig marronet. Tot un record, aquell, tot un record. Va morir després de molts anys, molt vellet, sí, molt vellet. I encara recorde com deixava la seua empremta a les rajoles velles d’aquella casa vella, empés per no sé quin carall d’il·lusió servil, heretada de segles per la seua espècie. Encara el puc veure, encara el puc sentir. El sorollet nerviós darrere de la porta del corral i les basques i esbufecs que emetia en fer-los la visita, als agüelos, cada dissabte... o cada dos dissabtes. Encara tinc per algun racó aquella olor entre dolçamelosa i desagradable, el tacte del seu pelam, la sensació a les mans de por confiada en notar-li les dents, els ullals, la bava... Tot ho recorde ara que m’hi he posat, ara que he fet l’esforç de furgar allà on no sé.

També recorde les fotos, l’olor ofegadora de coveta... Millor dit, d’estufa de llenya. Allà dins, el fum, les fotos, la calentor, l’obscura cuina, amb les obscures fustes i les parets irregulars i grosses, de calç decadent, humil i decadent, com tota la casa. Recorde els armariets, coberts de fotos, obrats a la paret, a banda i banda de la llar, amb portelles de vidre, amb desenes de fotos enganxades, i pomets redons, mig grogosos, com algunes fotos. Hi puc entreveure les copes, fotos de mides diverses als vidres, i els plats de vidre, de qui sap l’any, com la pols que contenien, que s’hi havia acomodat, com les fotos. Sempre hi havia la mateixa, aquella pàtina de vellúria que envaeix els tapissos, les fotos apaisades, els estris de la casa i entela els vidres, com la desídia de viure. La misèria és la germana gran de l’abandonament, quan tens alguna cosa. Al pobre franciscà només li resta l’austeritat cristiana i la netedat.

A casa dels meus iaios no havien estat mai ni de missa… ni de torcar la pols… a les fotos. El camp havia estat la seua vida. Aquella casa, aquell ambient, podia ser traslladat perfectament a una truculenta escena dins un mas, entre jornalers, guardes i masovers. Fora aigua corrent, fora llum elèctrica, fora telèfon i televisió, però amb algunes fotos en sèpia. El televisor que, obscur, guardava gelosament un obscur racó havia estat allà des de fa més de vint anys, vora les fotos. Mig a color, mig en blanc i negre. La taula pesant i obscura, de potes robustes, suportava una llosa de marbre grisós a damunt, sempre freda. Com les mans de la meua iaia mentre parlàvem i miràvem fotografies. –Agüela, per favor! No em toques més les cuixes, que estàs gelâ! I ella, amb rialla sardònica i ulls de cadell juganer, en poder, tornava a posar-te la mà damunt. Aquelles mans... com de bruixa de conte, d’ungles llargues i negroses, sempre acabades en punta. La pell més seca del món, la carn més eixuta, els dits llargueruts, amb els artells ben marcats. La pell tacada i penjollosa, desprenguda dels ossos i la carn, com els fotografiats, desprenguts d’ossos i car... Ella... mans vives, nervioses, a la recerca d’una imprudent obertura per on enfilar-se sigiloses, però sempre fredes. Tant a l’estiu, amb pantalons curts, com en deixar-les caure sobre la gruixuda pana hivernenca, una fredor mortal traspassava el teixit, la pell, la carn… T’arribava al moll dels ossos, com gairebé ara el seu record…

Plore a vegades pel que no vaig poder dir-li, per ser a Mallorca mentre ella moria, i per no-ser intermitentment mentre vivia... Almenys vaig poder acompanyar-la en donar-li terra –tot i que això de ‘donar terra’ s’haja convertit en una expressió del passat, inusual a hores d’ara, o poc exacta, si més no, en l’actualitat. El nínxol, ben amunt, sobre el poble i el Sant Crist de Banyeres de Mariola, amb l’esperit i la vista a tocar de la creu de la Fenassosa. Tothom callava. Jo mig plorava. No m’he pogut llevar aquell plor del cor. Mon pare… no semblava allà, com son germà. Miraven com pujàvem el fèretre, narcotitzats pel dolor i el seny. Jo mirava la serra, la creu; mirava sense mirar enlloc, cap a la fusta, ben a dins com si puguérem travessar la matèria per rebre el darrer somriure de Maria, aquell cos estotjat que era ma agüela, aquell personatge que havia nodrit la meua fantasia d’històries de masos, de majorals, de jesuïtes i de guàrdies civils. Allà, en el mateix moment que el taüt produïa un soroll esguerrat, extrem, de queixa en espentar-lo definitivament, vaig pensar que havia fet tard, que el testimoni viu de la meua novel·la, la protagonista d’una història de patiments i d’esforços, s’havia esvaït per sempre. Vaig intentar esprémer el moment, captar en aquell moment totes les sensacions que aquella dona em provocava, les vaig comprimir... Ara, de tant en tant les deixe aflorar. Vessen i em sorprenen en contemplar un pollet de pardal sobre una carrasca, en fotografiar una put-put, en sentir pudor sana de fems o en menjar-me un senzill tros de cuixot.

A banda d’un bord enregistrament, tinc la seua veu entaforada al cervell i la mente –sense esmentar-la– en dir cuixot, en prendre una infusió de timonet o en ensumar la flaire emmetzinadora d’una rosella. La tinc en la terra i en la llengua. La veig en la natura que m’envolta i en la que rememore, en el paisatge llunyà que estime i quan l’acompare amb la proximitat de la terra que m’acull. Podeu dir-li panteisme tel·lúric, però cada vegada hi crec més.

Miquel Albero i Maestre
Alcanada, 8 de juliol de 2008