LA LLÀNTIA

Voldria haver-te regalat unes roses
i obscurament, en canvi, m’he llançat
sobre el teu cos, acollidor i ombrat
entre l’absència d’estrelles extremoses.

T’he resseguit sospirs en la foscor
mentre gojaven els llavis en l’obscur
i la penombra ha amanit el teu bust
entre sis roses florides de tendror.

S’ha desfullat la nit entre la boira,
i firmament ha estat la teua pell
per encisar-me des de còsmics camins.

Encara exhaust, amb tu he sotjat la glòria
entre les dunes, entre el miratge bell
d’aquella llàntia que empara aigües endins.